martes, 30 de noviembre de 2010

Una petita reflexió electoral


Artur Mas guanya sense precedents les eleccions deixant als socialistes en rídicul. S'ha vist ben clar, ja que Montilla no ha trigat gents en rebutjar ser el cap de l'oposició. Aquest fet, ha tacat encara més l'imatge del partit que tan els hi costarà recuperar.
Però un altre fet inèdit és la col·locació del partit popular català en tercer lloc després de la desastrosa i radical campanya electoral que han dut a terme. Aquest resultat pot reflectir dos perspectives: els catalans es senten insatisfets amb el govern d'esquerres dut fins ara pel tripartit o es que una bona part de la ciutadania catalana s'oposa totalment a la independència i a la vegada, té una ideologia més de dretes.
No obstant, la sorpresa d'aquestes eleccions també ha sigut pels partits d'esquerres ja que per primera vegada Iniciativa per Catalunya els Verds han superat a Esquerra Rèpublicana de Catalunya. Tot resultat té una explicació i es que ERC s'ha posicionat massa i ha donat una forta importància a la independència de Catalunya sense tenir en compte la diversitat de partits independentistes que s'han format últimament i que parteixen com a únic recurs i única solució a tots els nostres problemes en societat.
Ha guanyat un partit de centre-dreta amb uns ideals independentistes que ha passat l'anterior legislatura criticant l'oposició i que, ha fet una campanya electoral bastant-se amb els errors de la competència.
No estem atravessant un dels millors moments, ni com a catalans, ni espanyols, ni com a ciutadans de món i sembla que aquest no és un tema principal comparat amb la necessitat d'estar en el poder. Tots els partits han fet una campanya bastant-se amb la critica dels altres i sense quasibé sense citar els objectius de cada un. Durant mesos s'ha proclamat un debat electoral, un cara a cara, que no s'ha fet. I per no esmentar la quantitat de diners invertits per fer tal propaganda.
No sembla un fet real, que en un país desenvolupat com el que vivim, en el segle XXI no es pugui votar a cap partit d'esquerres sense que l'objectiu final sigui l'indepèndencia i amb la suficient força i popularitat per fer front a la política actual. Potser és un ideal inalcançable per somiadors però en aquestes eleccions els catalans i catalanes han donat el seu vot al partit que hagi sigut perquè “és el que menys desagrada”. És a dir, els ciutadans d'aquesta comunitat no veuen les solucions en cap partit actual sinó que ho veuen tot tan negre que voten per evitar una catàstrofe pitjor.
És una visió molt negativa però real. Ara mateix, l'única força que te la capacitat per fer un gir a la situació és Convergència i Unió. Tot Catalunya espera el canvi tan proclamat i que per fi, s'obrin de nou les portes de l'esperança amb objectius tan clars com l'Estatut, la reducció de l'atur i una reforma econòmica digna.


martes, 23 de noviembre de 2010

Comunicació sexy

Si parlem de comunicació es tracta de transmetre un missatge a algú i que aquesta persona es quedi amb la idea que li volem transmetre, tal i com és; tal i com ho veiem nosaltres, els comunicadors.
Però resulta difícil fer-ho d'una menara tan objectiva ja que el receptor no es un robot en blanc i te una educació, una experiència i un seguit de casos que han fet que tinguin una idea. Per tan, aquest s'agafarà la part del missatge que més li agrada, que més li interessa o que més li impacta.
L'objectivitat en el món de la comunicació és un terme molt abstracte. Podríem dir, que fins i tot, no existeix. Ja que els periodistes som descriptors d'una realitat, una realitat molt subjectiva i que la seva interpretació dependrà de com s'expliqui. I això és el que realment fa interessant aquest ofici, ja que, els comunicadors intentem transmetre un missatge perquè els receptors puguin crearse les seves pròpies opinions, es posicionin i finalment, hi hagi el més interessant de tot, diversitat.
El problema del periodisme es que molts mitjans ja no busquen la descripció d'una realitat transparent, sinó la manipulació de la informació per imposar una idea i d'aquesta manera, obtenir finalitats d'interés prop; normalment econòmiques.
Davant d'aquesta situació, on el periodisme és tan important en una societat ja que influeix als ciutadans d'una manera totalment directe, no ens podem permetre que la maximització de beneficis de les grans entitats comunicatives passin per sobre de la realitat dels fets. El que realment, és insoluble, és el posicionament tan evident que adopten diferents medis davant d'un mateix esdevinement. No fa falta ni llegir el cos de la noticia; únicament amb el títol ja sabem quina ideologia adopten per persuadir a un tipus definit i determinat de persones.
Per a mi, la comunicació sexy és aquella que ens deixa veure els fets per a que els receptors puguem pensar, reflexionar i a partir d'això, crear-nos un punt de vista. Però si analitzem la psicologia humana, el nostre cervell és vago i prefereix la informació mastegada amb opinió inclosa que no pas haver reflexionar. Així doncs, s'ha d'intentar afrontar aquesta situació fent un periodisme millor, més real, més transparent i sobretot, més imparcial.

lunes, 4 de octubre de 2010

primera carta a Clara.

Estimat senyor Pons,
En primer lloc, t’haig d’informar que no soc la Clara sinó una jove de vint anys estudiant de periodisme. Tan sols porto uns dies a la facultat però haig de reconèixer que em fascina el que estic fent. El mon del periodisme és tan interessant que mai em canso de llegir articles, redactar-ne d’altres, aprendre conceptes o personatges nous... I t’haig de dir, senyor Pons, que la teva carta m’ha obert els ulls introduint-me la cultura periodística catalana del segle XX ja que, molts dels personatges nombrats els coneixia però d’altres no els havia sentit mai. Em semblen personatges molt interessants. Algun dia m’agradaria escriure tan bé com ells encara que les meves ambicions periodístiques son ben diferents.
Suposo que, com tota persona amb un projecte de vida,  tinc somnis i objectius. No obstant, a vegades penso que son més somnis impossibles que no pas un objectiu clar i real. Com a periodista m’agradaria guanyar-me el respecte de la gent per arribar a escriure articles d’opinió tan ben valorats com els d’en Quim Monzó; una clara referència per a mi. Encara que, em crida molt l’atenció la idea de viatjar pel mon i escriure sobre el que passa fora d’aquest país, que moltes vegades ho ignorem. M’agradaria comunicar a la gent la diferencia de vida que porten altres cultures sent igual o més feliços que nosaltres, sent diferents. Poder arribar a conèixer tan de mon que pugui entendre la societat on vivim i poder escriure sobre ella. Donada la vida que porto, l’esport m’ha permès viatjar a molts llocs i de molt diferents però mai he pogut conèixer amb gran profunditat altres cultures. El periodisme viatger em crida tan l’atenció perquè crec que la gent necessita ser escoltada, entesa; que tothom sàpiga el que passa i perquè passa fora d’aquest país. No obstant, haig de reconèixer que son fites molt ambicioses i que si ho aconsegueixo em costarà molt arribar-hi però del que estic totalment segura, es que estic disposada a intentar-ho.
De totes maneres, moltes gràcies per aquesta petita lliçó de periodisme tan interessant, senyor Pons.
Un saludo cordial.
Natàlia Torné Sanchez

miércoles, 29 de septiembre de 2010

Vaga general del 29S a Vilassar de Mar

A Vilassar de Mar, un petit poble del Maresme de quasi bé 20.000 habitants, no ha afectat gaire la vaga general convocada per la UGT i C.C.O.O el 29 de setembre. La normalitat i passivitat del poble ha sorprès de manera extraordinària al ajuntament. La majoria d’establiments estaven oberts com sanitat, educació o alguns mitjans de comunicació. El CAP feia totes les seves funcions sense cap tipus d’alteració i a les escoles la majoria del professorat ha assistit a classe; encara que, la majoria d’alumnes s’han quedat a casa aprofitant per fer un dia d’esbarjo. I els mitjans comunicatius, com ara Radio Vilassar o televisió Maresme han treballat. No obstant, alguns petits comerços com botigues han tancat, igual que els peatges i l’estació de tren que s’adaptava als serveis mínims.
Però perquè tan poca participació en aquesta vaga general si tothom està en contra de la reforma laboral dirigida pel president Zapatero? Estem en temps de crisis i com a conseqüència, faltar un dia a la feina representa una despesa econòmica important. La majoria de vilassarencs i vilassarenques no estan disposats a assumir tal despesa. I no només és la única raó ja que, el desplaçament de molts dels treballadors d’aquest poble és molt curt fins a arribar al seu lloc de treball; per tant no han petit la clau d’aquesta vaga general: l’absència de transport.
Encara que els fets no ho demostrin, la decepció dels ciutadans per part dels socialistes és un sentiment comú ja que s’oposen totalment a les reformes. No només això, si no que critiquen també el temps que va trigar el govern en assumir aquesta crisis i que això l’hagi profunditzat encara més. Però, també els habitants reconeixen  que un altre partit polític no hagués pogut assumir millor aquesta crisis del que ho ha fet el Partido Socialista Obrero Español. El fet de que tothom s’oposi a tal reforma però que reconeguin que cap altre partit ho hagués fet millor demostra la paupèrrima política d’aquest país.