primera carta a Clara.

Estimat senyor Pons,

En primer lloc, t’haig d’informar que no soc la Clara sinó una jove de vint anys estudiant de periodisme. Tan sols porto uns dies a la facultat però haig de reconèixer que em fascina el que estic fent. El mon del periodisme és tan interessant que mai em canso de llegir articles, redactar-ne d’altres, aprendre conceptes o personatges nous... I t’haig de dir, senyor Pons, que la teva carta m’ha obert els ulls introduint-me la cultura periodística catalana del segle XX ja que, molts dels personatges nombrats els coneixia però d’altres no els havia sentit mai. Em semblen personatges molt interessants. Algun dia m’agradaria escriure tan bé com ells encara que les meves ambicions periodístiques son ben diferents.

Suposo que, com tota persona amb un projecte de vida,  tinc somnis i objectius. No obstant, a vegades penso que son més somnis impossibles que no pas un objectiu clar i real. Com a periodista m’agradaria guanyar-me el respecte de la gent per arribar a escriure articles d’opinió tan ben valorats com els d’en Quim Monzó; una clara referència per a mi. Encara que, em crida molt l’atenció la idea de viatjar pel mon i escriure sobre el que passa fora d’aquest país, que moltes vegades ho ignorem. M’agradaria comunicar a la gent la diferencia de vida que porten altres cultures sent igual o més feliços que nosaltres, sent diferents. Poder arribar a conèixer tan de mon que pugui entendre la societat on vivim i poder escriure sobre ella. Donada la vida que porto, l’esport m’ha permès viatjar a molts llocs i de molt diferents però mai he pogut conèixer amb gran profunditat altres cultures. El periodisme viatger em crida tan l’atenció perquè crec que la gent necessita ser escoltada, entesa; que tothom sàpiga el que passa i perquè passa fora d’aquest país. No obstant, haig de reconèixer que son fites molt ambicioses i que si ho aconsegueixo em costarà molt arribar-hi però del que estic totalment segura, es que estic disposada a intentar-ho.

De totes maneres, moltes gràcies per aquesta petita lliçó de periodisme tan interessant, senyor Pons.

Un saludo cordial.

Natàlia Torné Sanchez