Hi ha estrelles que mai s'apaguen

Avui fa dotze anys d’aquell tràgic accident que va marcar la vida a molts catalans i catalanes. Un accident que va donar molt a parlar, que es recordarà durant la resta dels nostres dies. Un accident que va marcar el panorama musical català. Avui fa dotze anys que Carles Sabater va morir. Aquell tretze de febrer a Vilanova del Penedès quan finalitzava un concert que commemorava el dotzè aniversari de Sau, va deixar a tots els seus fans estupefactes. La causa de la mort va ser un atac de cor tot i que han hagut discrepàncies donat els rumors de que fos una sobredosis de cocaïna. No obstant això, la versió oficial és la parada càrdio-respiratòria. Els resultats de l’autòpsia mai van ser publicats.

Carles Sabater va néixer el 21 de setembre del 1962 i va romandre durant tota la seva infància al barri de la Barceloneta però gràcies al seu amor cap a l’art va ingressar al Institut del Teatre al finalitzar el COU. Així no obstant, no va ser fins el 1986 que la música li va cridar l’atenció com un mitjà per expressar-se. La inspiració va ser deguda a la familiarització amb Pep Sala, el qual ja tenia experiència musical ja que en aquella època era el responsable del conservatori de música a Vic. Ells dos i en Joan Capdevila van formar una de les  bandes més famoses del rock català juntament amb Sopa de Cabra i els Pets.

Sau, a pesar de la curta vida d’en Carles, va formar un ventall de cd’s venent se amb èxit, si més no, sempre s’havien considerat una banda “de concerts”.  El seu primer tema publicat es titulava No puc deixar de fumar, al que seguirien molts d’altres: Per la porta de servei , amb la revolucionaria No he nascut per militar; Quina nit gravat a Londres i que incloïa Boig per tu; El més gran dels pecadors, Concert de Mitjanit, gravat en directe amb la participació de Luz Casal, Phil Manzanera, Carles Segarra, Dani Nel·lo i Robbie Robertson; Junts de nou per primer cop, després d’un any sabàtic del grup en que Pep Sala va fundar la Banda del Bar; Cançons perdudes, rareses i remescles; Set, que commemorava el desè aniversari del grup i Amb la lluna a l’esquena.

Per la banda de la faràndula, Sabater va interpretar papers en obres com Cyrano de Bergerac, Romeu i Julieta, el Malentès o el Knack per exemple. Va fer televisió formant part de series de renom com I ara què, Xenia?, Sitges o Arnau . Va fer cine participant en pel·lícules com Gaudí o Vida privada. El teatre musical va ocupar la seva última època ja que va protagonitzar musicals de gran èxit, els quals compaginava amb Sau. Va fer el musical tots dos amb Àngels Gonyalons, company i pirates amb Dragon Dagmon.

Tothom recorda a Carles Sabater com aquell personatge humil, tímid, pessimista, seductor, poeta, carismàtic. Se’l havia definit com el dandi del rock català comparant-lo, en moltes ocasions, amb James Dean. Segons les persones més properes, tenia una certa obsessió amb la lluna. Estava enamorat d’ella i així també ho demostrava la lletra de les seves cançons; li va dedicar moltes entre elles Boig per tu.  Ell sempre s’havia identificat amb els seus fans, de tal manera que l’estat de felicitat pura per ell era sobre un escenari on entrava amb comunió amb el públic, com anhel de fondre’s amb ell. Ho tenia tot: imatge per les fans adolescents (era la major part), la seva veu emblemàtica, el “faceta” d’actor per interpretar les cançons a sobre dels escenaris... El seu talent per a tot el va portar a la fama de ben jove.

Uns mesos més tard del accident, el 27 d’abril del 1999, es va celebrar un homenatge al palau Sant Jordi, el qual s’omplí amb més de 20.000 persones. L’esdeveniment consistia en un concert format per una nodrida galeria de convidats com Lluís Llach, Gerard Quintana, Lax’n’busto, Luz Casal, Marina Rosell o Sangrait, tot dirigit per Pep Sala. Tots ells interpretaren algunes cançons de Sau però el moment més emotiu va ser protagonitzat pel púbic mentre cantaven el clàssic boig per tu.

Sau es va convertir en un fenomen de masses gràcies als deu discs en deu anys i els milers de concerts repartits pels països catalans i Europa, molt d’ells multitudinaris. Juntament amb Lax’n’busto, Gossos, Sopa de Cabra i els Pets van formar part de l’etapa revolucionaria del rock català, una etapa formada per cançons amb missatges ben clars que deixaren a tothom petrificat, una etapa que mai tornarà i que vista l’expectativa sembla complicat que reaparegui una força musical catalana tan impactant com la dels anys noranta.

Carles Sabater va viure tan sols 36 anys però amb tanta intensitat que la seva mort es va traduir en un buit pel rock català, va deixar òrfena la nostre cultura. Aquesta nació no va perdre únicament una veu, sinó un emblemàtic personatge que ha quedat a la memòria de tots aquells que va enamorar amb un grapat de cançons. Pep Sala, poc dies després de la seva mort va dir: “ Sau va morir divendres, però Carles Sabater no morirà mai”.