***

        A la vida, la majoria de persones sempre tenim molt clar que volem perseguir els nostres objectius. La majoria són ambiciosos perquè ens han ensenyat a somiar alt, ja que el conformisme només és un sinònim de covardia. Però que, un entre molts dels camins més difícils que s'ha de traçar és la confiança en un mateix i la constància del treball per anar ascendint esglaó a esglaó en la nostra pròpia escala de la vida, on hi ha aquesta persecució dels nostres objectius i sobretot dels nostres somnis.

       No osbtant això, quan aquests somnis es tergiversen i de cop i volta, es tornen borrosos mesclant-se amb la monòtona rutina de sempre ens sentim perduts, sense saber per on continuar; quan notem que no podem pujar més esglaons d'aquesta escala perquè creiem que aquell és el nostre límit i ens vam equivocar posant-nos una cita tan amunt; quan el cansament no ens deixa veure amb claredat tot allò que havíem somiat; quan no trobem la resposta correcta ni la direcció adequada... Que se suposa que hem de fer?

Vivim en un món ple de estereotips on pràcticament és la societat qui ens defineix la nostra personalitat, encara que a vegades ens neguem a acceptar-ho.

         Però l'ésser humà, per naturalesa, realment és un ésser lluitador o un fracassat? A vegades, únicament crec que ens imposem nosaltres mateixos aquests objectius per tenir alguna cosa amb que somiar i escapar-nos de l'angoixant rutina i per tal de donar-li un sentit a la vida. Serien una mena de recompensa imaginaria per tot el treball realitzat. Però que, les persones només sabem arrossegar-nos cap els camins que ens ha portat la mateixa vida. I llavors, donada aquesta situació en que si vida és tan pobre com la meva pessimista visió, quina és la solució? Per tant, la gran pregunta és: Aquesta vida té algun sentit?