La ciutat dels somriures

       La Índia, un país del tot peculiar, un país que pot decepcionar extremadament o que t'enamora, un territori com qualsevol altre amb pobresa o totalment màgic... Podríem descriure aquest país de milions maneres diferents però a “la ciutat dels somriures” podem descobrir la visió d'en Martí Gironell, autor del llibre.

      La ciutat dels somriures fa referència a Bombai, on l'autor viu la majoria d'experiències; un seguit de fets que només poden passar a la Índia i ho explica cronològicament i progressivament. Martí Gironell divideix la història en dos parts, tal i com ho va viure, amb dos viatges impressionants. Descriure des de les seves primeres impressions, fins l'acomiadament d'aquells amb qui s'ha familiaritzat.

      Ell comença el primer viatge com un espectador, com un observador dels paisatges i situacions que ofereix la ciutat de Bombai; però poc a poc es va endinsant en el fabulós món que el va portant la corrent. Te un objectiu molt clar: ajudar. Però el seu pensament entre altres coses reflexa la impotència de poder fer tan poc per a tanta gent. Explica que, hi ha tanta fam, tanta pobresa, tanta enfermetat... que l'ajut d'uns quants voluntaris no és tradueix ni en un gra de sorra per poder millorar la situació.

      Descriu amb detall les tragèdies i llocs més impactants com el carrer de les prostitutes on són pagades i maltractades psicològicament; estan malaltes i viuen en unes condicions paupèrrimes. El més extravagant de la situació és que l'únic benefici que extreuen per fer aquesta feina és una alimentació pèssima per poder sobreviure. Gironell, també parla amb freqüència de l'escola on ell n'és destinatari. És un niu d'epidèmies patides pels menors que viuen allà, menors refugiats de les desgràcies dels carrers i amb una petita oportunitat a la vida. La majoria, fills de prostitutes que han mort joves.

      Però la facilitat i la realitat amb la que descriu cada petit detall del país fa que el lector sobrevoli milions de quilòmetres i visqui aquelles anècdotes com ho va fer l'autor. Ens explica la típica imatge del tren rovellat i sorollós carregat de gent fins tal punt que els viatgers van agafats a les afores del vagó, l'olor tan especial i única d'aquells carrers bruts però encantats, la bellesa de les dones índies amb els colorats i variats saris, del caòtic trànsit, etc...

      No obstant això, quan Martí Gironell comença a conèixer la filosofia i l'estil de vida dels hindús, s'assabenta de que és totalment diferent del que sembla. La importància als diners és minoritària i per ells, el més important és la família. Segons aquests habitants, la qualitat de vida es medeix mesurant la quantitat de temps que es pot estar la família unida i no pas analitzant les condicions amb les que viuen. Explica la visió d'un hindú particular: Aquest és un cap de família que se sent obligat a treballar una mica més cada dia per poder comprar una crema antial·lèrgica per les mans de la seva dona. Encara que el seu poder adquisitiu ascendeix, ell se sent defraudat perquè cada dia arribarà una mica més tard a casa per poder comprar la crema i per tant, passar menys temps amb qui estima. Evidentment és una visió totalment diferent a la filosofia europea. Ni millor ni pitjor; diferent.

      Una altre fet sorprenent que destaca Martí Gironell és el poc racisme i el sentiment de tolerància compartit per tots els hindús. No s'ofenen per la immigració o el turisme; tot el contrari. Quan veuen turistes els reben amb una extraordinària simpatia com si aquests fossin els seus salvadors. Hi ha un moment del llibre molt emotiu, quan l'autor comença el seu segon viatge, entra en el taxi d'un amic seu hindú i sent una cançó d' Els Pets: un món, dues classes de persones. La cançó diu: tan se val si som rics o pobres, tan se val d'on venim que som tots iguals. I així de cert és i més experimentant-ho en un taxi en mig de Bombai escoltant rock català. Ells ho tenen molt clar; no tenen por a lu desconegut. De fet, no tenen por a gairebé res a part de l'absència de salut general.

      Però els hindús tenen alguna cosa que els dona pacifitat i tranquil·litat: la religió: la creença amb el seu Deu més important, Shiva. Aquest fet fa que visquin amb en espiritualitat que els desconnecta de la crua realitat i els hi fa endinsar-se en un món que únicament coneixen ells; però que els hi dona felicitat.

      És ben clar que la seva religió no considera aquesta vida com un patiment per arribar a una vida eterna molt més satisfactòria sinó que intenten viure plenament fent bondat per reencarnar-se en alguna vida millor per arribar, finalment, a la purificació. Potser és això que els motiva i els incentiva per ser millors persones gaudint i suportant de la millor manera les seves precàries condicions.

      Des del meu punt de vista, i afegint un apunt a la visió de Martí Gironell, crec que la felicitat dels hindús és deguda, en part, a que no han conegut una societat capitalista i consumista; és a dir, mai han estat condemnats a la necessitat de voler sempre més (valor típic de les societats dels països desenvolupats). I com que no han vist res més del seu voltant, no troben a faltar una vida millor. Algú va dir “ no és més ric el que més te, sinó el que menys necessita”. I comparant la Índia amb les societats europees o nord-americanes ho podem exemplificar clarissimament. Només cal valorar els somriures de la gent hindú i la escassetat dels valors i del apreci cap al voltant dels països més rics.