El camí de la recerca

En el més profund de la nostre ànima sabem el que estem destinats a ser. Cerquem un camí per conèixer i crear l’essència de la nostre persona; un camí enriquit per experiències i vivències que modelen la nostre vida sense assabentar-nos-en. No obstant això, a la vegada, creiem que som absolutament lliures de pensar i decidir però realment estem condemnats a ser qui som per l’educació que hem rebut, per l’ambient que hem respirat, pel lloc on hem viscut, etc. El que creiem o pensem de nosaltres mateixos tan sols és un cúmul de circumstàncies acumulades i mesclades que han realitzat un producte, som una espècie de robot creat i manipulat per l’atzar.

Tot i així, hi ha una petita part del nostre interior que no l’adquirim. Som així sense cap explicació. I és aquesta força la que ens empeny a cercar el nostre destí. No sabem perquè, però sempre hem volgut somiar i lluitar per aconseguir nous reptes, noves aventures, noves experiències però sempre a les palpentes de la por. La por a que? La por a perdre. Vet aquí la lliçó més important: “La por a perdre ens fa perdre”. I en aquest camí que tots tracem en busca de qui som mitjançant decisions i superacions esperem que arribi el moment en que visquem en plenitud. Pensem que ja haurem aprés les lliçons de la vida i que ens sentirem en pau amb nosaltres mateix. Les lliçons de l’amor, l’amistat, la solidaritat, l’autenticitat, el fracàs, l’adversitat, la frustració, i sobretot de la felicitat. Ens han posat a la terra per aprendre totes aquestes i moltes més però ningú sap ben bé quines son.

Al cap i a la fi, l’única certesa comprovada és que l’amor ens fa créixer, que estimar ens enriqueix i que traçar el camí de la vida agafats de la mà d’aquella persona tan especial fa de la lluita cap a la dita recerca, un dolç somni.