En el més profund
de la nostre ànima sabem el que estem destinats a ser. Cerquem un camí per
conèixer i crear l’essència de la nostre persona; un camí enriquit per
experiències i vivències que modelen la nostre vida sense assabentar-nos-en. No
obstant això, a la vegada, creiem que som absolutament lliures de pensar i
decidir però realment estem condemnats a ser qui som per l’educació que hem
rebut, per l’ambient que hem respirat, pel lloc on hem viscut, etc. El que
creiem o pensem de nosaltres mateixos tan sols és un cúmul de circumstàncies
acumulades i mesclades que han realitzat un producte, som una espècie de robot
creat i manipulat per l’atzar.
Tot i així, hi ha
una petita part del nostre interior que no l’adquirim. Som així sense cap
explicació. I és aquesta força la que ens empeny a cercar el nostre destí. No
sabem perquè, però sempre hem volgut somiar i lluitar per aconseguir nous
reptes, noves aventures, noves experiències però sempre a les palpentes de la
por. La por a que? La por a perdre. Vet aquí la lliçó més important: “La por a
perdre ens fa perdre”. I en aquest camí que tots tracem en busca de qui som
mitjançant decisions i superacions esperem que arribi el moment en que visquem
en plenitud. Pensem que ja haurem aprés les lliçons de la vida i que ens
sentirem en pau amb nosaltres mateix. Les lliçons de l’amor, l’amistat, la
solidaritat, l’autenticitat, el fracàs, l’adversitat, la frustració, i sobretot
de la felicitat. Ens han posat a la terra per aprendre totes aquestes i moltes
més però ningú sap ben bé quines son.
Al cap i a la fi,
l’única certesa comprovada és que l’amor ens fa créixer, que estimar ens
enriqueix i que traçar el camí de la vida agafats de la mà d’aquella persona
tan especial fa de la lluita cap a la dita recerca, un dolç somni.
