El camí de la recerca

En el més profund de la nostre ànima sabem el que estem destinats a ser. Cerquem un camí per conèixer i crear l’essència de la nostre persona; un camí enriquit per experiències i vivències que modelen la nostre vida sense assabentar-nos-en. No obstant això, a la vegada, creiem que som absolutament lliures de pensar i decidir però realment estem condemnats a ser qui som per l’educació que hem rebut, per l’ambient que hem respirat, pel lloc on hem viscut, etc. El que creiem o pensem de nosaltres mateixos tan sols és un cúmul de circumstàncies acumulades i mesclades que han realitzat un producte, som una espècie de robot creat i manipulat per l’atzar.

Tot i així, hi ha una petita part del nostre interior que no l’adquirim. Som així sense cap explicació. I és aquesta força la que ens empeny a cercar el nostre destí. No sabem perquè, però sempre hem volgut somiar i lluitar per aconseguir nous reptes, noves aventures, noves experiències però sempre a les palpentes de la por. La por a que? La por a perdre. Vet aquí la lliçó més important: “La por a perdre ens fa perdre”. I en aquest camí que tots tracem en busca de qui som mitjançant decisions i superacions esperem que arribi el moment en que visquem en plenitud. Pensem que ja haurem aprés les lliçons de la vida i que ens sentirem en pau amb nosaltres mateix. Les lliçons de l’amor, l’amistat, la solidaritat, l’autenticitat, el fracàs, l’adversitat, la frustració, i sobretot de la felicitat. Ens han posat a la terra per aprendre totes aquestes i moltes més però ningú sap ben bé quines son.

Al cap i a la fi, l’única certesa comprovada és que l’amor ens fa créixer, que estimar ens enriqueix i que traçar el camí de la vida agafats de la mà d’aquella persona tan especial fa de la lluita cap a la dita recerca, un dolç somni. 

Hi ha estrelles que mai s'apaguen

Avui fa dotze anys d’aquell tràgic accident que va marcar la vida a molts catalans i catalanes. Un accident que va donar molt a parlar, que es recordarà durant la resta dels nostres dies. Un accident que va marcar el panorama musical català. Avui fa dotze anys que Carles Sabater va morir. Aquell tretze de febrer a Vilanova del Penedès quan finalitzava un concert que commemorava el dotzè aniversari de Sau, va deixar a tots els seus fans estupefactes. La causa de la mort va ser un atac de cor tot i que han hagut discrepàncies donat els rumors de que fos una sobredosis de cocaïna. No obstant això, la versió oficial és la parada càrdio-respiratòria. Els resultats de l’autòpsia mai van ser publicats.

Carles Sabater va néixer el 21 de setembre del 1962 i va romandre durant tota la seva infància al barri de la Barceloneta però gràcies al seu amor cap a l’art va ingressar al Institut del Teatre al finalitzar el COU. Així no obstant, no va ser fins el 1986 que la música li va cridar l’atenció com un mitjà per expressar-se. La inspiració va ser deguda a la familiarització amb Pep Sala, el qual ja tenia experiència musical ja que en aquella època era el responsable del conservatori de música a Vic. Ells dos i en Joan Capdevila van formar una de les  bandes més famoses del rock català juntament amb Sopa de Cabra i els Pets.

Sau, a pesar de la curta vida d’en Carles, va formar un ventall de cd’s venent se amb èxit, si més no, sempre s’havien considerat una banda “de concerts”.  El seu primer tema publicat es titulava No puc deixar de fumar, al que seguirien molts d’altres: Per la porta de servei , amb la revolucionaria No he nascut per militar; Quina nit gravat a Londres i que incloïa Boig per tu; El més gran dels pecadors, Concert de Mitjanit, gravat en directe amb la participació de Luz Casal, Phil Manzanera, Carles Segarra, Dani Nel·lo i Robbie Robertson; Junts de nou per primer cop, després d’un any sabàtic del grup en que Pep Sala va fundar la Banda del Bar; Cançons perdudes, rareses i remescles; Set, que commemorava el desè aniversari del grup i Amb la lluna a l’esquena.

Per la banda de la faràndula, Sabater va interpretar papers en obres com Cyrano de Bergerac, Romeu i Julieta, el Malentès o el Knack per exemple. Va fer televisió formant part de series de renom com I ara què, Xenia?, Sitges o Arnau . Va fer cine participant en pel·lícules com Gaudí o Vida privada. El teatre musical va ocupar la seva última època ja que va protagonitzar musicals de gran èxit, els quals compaginava amb Sau. Va fer el musical tots dos amb Àngels Gonyalons, company i pirates amb Dragon Dagmon.

Tothom recorda a Carles Sabater com aquell personatge humil, tímid, pessimista, seductor, poeta, carismàtic. Se’l havia definit com el dandi del rock català comparant-lo, en moltes ocasions, amb James Dean. Segons les persones més properes, tenia una certa obsessió amb la lluna. Estava enamorat d’ella i així també ho demostrava la lletra de les seves cançons; li va dedicar moltes entre elles Boig per tu.  Ell sempre s’havia identificat amb els seus fans, de tal manera que l’estat de felicitat pura per ell era sobre un escenari on entrava amb comunió amb el públic, com anhel de fondre’s amb ell. Ho tenia tot: imatge per les fans adolescents (era la major part), la seva veu emblemàtica, el “faceta” d’actor per interpretar les cançons a sobre dels escenaris... El seu talent per a tot el va portar a la fama de ben jove.

Uns mesos més tard del accident, el 27 d’abril del 1999, es va celebrar un homenatge al palau Sant Jordi, el qual s’omplí amb més de 20.000 persones. L’esdeveniment consistia en un concert format per una nodrida galeria de convidats com Lluís Llach, Gerard Quintana, Lax’n’busto, Luz Casal, Marina Rosell o Sangrait, tot dirigit per Pep Sala. Tots ells interpretaren algunes cançons de Sau però el moment més emotiu va ser protagonitzat pel púbic mentre cantaven el clàssic boig per tu.

Sau es va convertir en un fenomen de masses gràcies als deu discs en deu anys i els milers de concerts repartits pels països catalans i Europa, molt d’ells multitudinaris. Juntament amb Lax’n’busto, Gossos, Sopa de Cabra i els Pets van formar part de l’etapa revolucionaria del rock català, una etapa formada per cançons amb missatges ben clars que deixaren a tothom petrificat, una etapa que mai tornarà i que vista l’expectativa sembla complicat que reaparegui una força musical catalana tan impactant com la dels anys noranta.

Carles Sabater va viure tan sols 36 anys però amb tanta intensitat que la seva mort es va traduir en un buit pel rock català, va deixar òrfena la nostre cultura. Aquesta nació no va perdre únicament una veu, sinó un emblemàtic personatge que ha quedat a la memòria de tots aquells que va enamorar amb un grapat de cançons. Pep Sala, poc dies després de la seva mort va dir: “ Sau va morir divendres, però Carles Sabater no morirà mai”.

Gossos aixeca el palau de la música

        Ahir Gossos, juntament amb la Beth, va emocionar al seu públic durant la celebració del 12é festival del mil·lenni. Van presentar el seu nou Cd al Palau de la Música la forta energia que els predomina. Un espectacle que va més enllà per reivindicar que la música en català continua viva i renovada.

         Per la Beth és el primer disc en català. Un cd composat per ella mateixa i que l'emprén amb moltes més ganes que els altres: "Sé que si aquells dos concerts (després d' Operación Triunfo) estaven plens de gom a gom és perquè la gent venia a veure un personatge televisiu. Ara em vénen a escoltar independentment dels programes de tele on hagi sortit, i es nota”

         En canvi, el grup Gossos tenen una gran experiència musical en català i a l'hora de deixar-se portar per la música a dalt del escenari es notava. Van ser naturals, enèrgics, divertits, engrescadors, professionals i amb carisma; com sempre. Cantaren cançons com “Dia 1”, “condemnats”, “oxigen” i la famosíssima “corren” mentre que la Beth va tocar “terra trencada”, “tots els botons”, “més enllà” i alguna amb anglès.

        L'ambient que es respirava transmatent una gran força catalana dins del Palau de la Música mentre sonaven les veus dels cantants acompanya de les del públic va fer que es veiessin moltes cares d'emoció.

         

Comunicats etarres insuficients

       ETA torna a fer declaracions sobre la seva situació actual. Aquesta vegada declara un alto al foc permanent i de caràcter general. Ho defineixen com un compromís ferm amb un procés de solució definitiu. Tot i així, continuen posant preu a la pau: l'autodeterminació i l'incorporació de Navarra. És a dir, l'abandonament de les armes encara queda molt lluny.

       Recordem que al 1998, ETA va qualificar la treva “ d'indefinida i total “ i en el 2006 ja va dir que era “permanent”. Després de rebre desenes de declaracions totalment falses i contradites amb els darrers violents fets etarres, no podem esperar la sinceritat de la paraula d'ETA.

       Però la posició del govern és totalment solida marcant límits sense baixar la guardia. No només això, sinó que en aquestes situacions s'aconsegueix la unió de tots els partits polítics estatals i autonòmics. La visió optimista de la lluita anti-etarra és evidentment, la similitud del pensament i ideologia de cada un dels partits oposant-se a la violència.

          Si fem una anàlisi complert de la notícia, no és tan clar com la podem valorar. Estem valorant un altre comunicat d'ETA positiu encara que amb imposició de condicions i un afrontament valent per part del govern però a la vegada indefens i sense massa solucions.

Hi ha teories que diuen que és el final del grup etarra, hi ha que expliquen que tan sols és un avís i recordatori que segueixen a la expectativa de la resolució de les seves peticions. Ningú ho sap perquè mai s'acaba d'entendre el seu missatge.

        El que si que hauria d'entendre ETA, d'una vegada per totes, és l'oposició del món contra el terrorisme; l'oposició de tots aquells que creuen que la independència d'un país no es paga amb la sang de milions d'innocents; que de la mateixa manera que reivindiquen la llibertat pel seu territori violen el mateix dret, violen el dret a viure de tots aquells indefensos que han assassinat amb les seves pròpies mans, que la diversitat d'opinions és algu natural en aquest món i s'ha d'entendre com tal, sense imposar res perquè aquest únicament és el somni desitjat d'uns quants; que la vida no està creada per matar sinó per viure-la.

Benvingut 2011

       Un altre diumenge al vespre melancòlic, una altre tarda pensativa, una altre oportunitat per reflexionar sobre qualsevol cosa. Sembla que aquesta vegada és diferent per travessar un altre any, sembla com si el fet de canviar de numero canviés completament la nostre vida. Però, al cap i a la fi tot és igual, només canvia la data. Encara que si mirem enrera i observem tot el que hem viscut ens assabentarem de la quantitat de coses que ens han passat, dels moments que mai oblidarem, dels canvis que hem realitzat, de qui érem i de qui som, dels que han marxat i han vingut, de la vida que portàvem abans i de la que portem ara.

       Tot és diferent. Els temps passa i no en som conscients. I ens canvia, el temps juntament amb les experiències personals fan que siguem persones diferents i que l'essencia de cada un de nosaltres desaparegui donat els canvis que adoptem al llarg de la nostre vida. Si ens preguntem qui som no obtindrem resposta, al menys, una resposta lògica. Realment, som allò que volem ser. Perquè al cap i a la fi les nostres decisions ens porten per camins traçats que semblen recorreguts per arribar al nostre objectiu final: la felicitat.

       Jo, personalment, faig la valoració del any plantejant-me si he sigut feliç o no. La resposta és ben clara: la felicitat individual la cerquem cada dia nosaltres mateixos a base de lluitar pel que més volem. Lluitar resulta fàcil per alguns encara que, personalment no m'agrada enfocar aquesta vida com una lluita sinó com una oportunitat de gaudir en qualsevol moment per trobar la felicitat en plenitud, encara que sigui en una calamitat. Però no crec que aquest sentiment sigui fruit únicament dels nosaltres esforços sinó també de la situació en la que ens trobem, aquesta moltes vegades inevitable. Però sempre ens hem de buscar el nostre petit racó a la vida i decorar-lo de detalls que ens facin feliços adornats sobretot per la gent que més estimem i; si més no, difuminar el dolor amb un somriure.

       Aquest 2010, com aquesta vida, ha estat canviant, inestable, engrescador, entusiasta, sorprenent, emocionant, divertit, somiador, tendre... Marxen alguns i venen d'altres. Plorem sense consol quan algú desapareix sigui per voluntat pròpia o no; i no valorem quan algú altre entra i ens il·lumina el camí sense demanar-li. Quan fem aquestes valoracions podem apreciar la magnifica sort que tenim alguns per sentir la escalfor diària dels més estimats. Estimar i se estimar és el que realment ens dona felicitat... tot el demés queda en segon plat. Però seguidament, jo faig una valoració de tot el que he après, d'allò que he aconseguit, d'on he fracassat i perquè però sobretot dels errors que he comès.

       Ens fem grans, cada dia una mica més, i sembla que això d'entregar-nos a la vida ens queda prou lluny com per fixar-nos en complir al dia a dia deixant aparcat les ganes de disfrutar. Diguin el que diguin les teories sobrenaturals, només tenim una vida i com a tal hem de saber que això s'acaba. Per tant, no hi ha cap altre condició que apreciar tot el que tenim i cuidar-ho per no perdre ni un sol instant. Jo, de moment és el que procuraré aquest 2011.

       Bon any a tothom!

La ciutat dels somriures

       La Índia, un país del tot peculiar, un país que pot decepcionar extremadament o que t'enamora, un territori com qualsevol altre amb pobresa o totalment màgic... Podríem descriure aquest país de milions maneres diferents però a “la ciutat dels somriures” podem descobrir la visió d'en Martí Gironell, autor del llibre.

      La ciutat dels somriures fa referència a Bombai, on l'autor viu la majoria d'experiències; un seguit de fets que només poden passar a la Índia i ho explica cronològicament i progressivament. Martí Gironell divideix la història en dos parts, tal i com ho va viure, amb dos viatges impressionants. Descriure des de les seves primeres impressions, fins l'acomiadament d'aquells amb qui s'ha familiaritzat.

      Ell comença el primer viatge com un espectador, com un observador dels paisatges i situacions que ofereix la ciutat de Bombai; però poc a poc es va endinsant en el fabulós món que el va portant la corrent. Te un objectiu molt clar: ajudar. Però el seu pensament entre altres coses reflexa la impotència de poder fer tan poc per a tanta gent. Explica que, hi ha tanta fam, tanta pobresa, tanta enfermetat... que l'ajut d'uns quants voluntaris no és tradueix ni en un gra de sorra per poder millorar la situació.

      Descriu amb detall les tragèdies i llocs més impactants com el carrer de les prostitutes on són pagades i maltractades psicològicament; estan malaltes i viuen en unes condicions paupèrrimes. El més extravagant de la situació és que l'únic benefici que extreuen per fer aquesta feina és una alimentació pèssima per poder sobreviure. Gironell, també parla amb freqüència de l'escola on ell n'és destinatari. És un niu d'epidèmies patides pels menors que viuen allà, menors refugiats de les desgràcies dels carrers i amb una petita oportunitat a la vida. La majoria, fills de prostitutes que han mort joves.

      Però la facilitat i la realitat amb la que descriu cada petit detall del país fa que el lector sobrevoli milions de quilòmetres i visqui aquelles anècdotes com ho va fer l'autor. Ens explica la típica imatge del tren rovellat i sorollós carregat de gent fins tal punt que els viatgers van agafats a les afores del vagó, l'olor tan especial i única d'aquells carrers bruts però encantats, la bellesa de les dones índies amb els colorats i variats saris, del caòtic trànsit, etc...

      No obstant això, quan Martí Gironell comença a conèixer la filosofia i l'estil de vida dels hindús, s'assabenta de que és totalment diferent del que sembla. La importància als diners és minoritària i per ells, el més important és la família. Segons aquests habitants, la qualitat de vida es medeix mesurant la quantitat de temps que es pot estar la família unida i no pas analitzant les condicions amb les que viuen. Explica la visió d'un hindú particular: Aquest és un cap de família que se sent obligat a treballar una mica més cada dia per poder comprar una crema antial·lèrgica per les mans de la seva dona. Encara que el seu poder adquisitiu ascendeix, ell se sent defraudat perquè cada dia arribarà una mica més tard a casa per poder comprar la crema i per tant, passar menys temps amb qui estima. Evidentment és una visió totalment diferent a la filosofia europea. Ni millor ni pitjor; diferent.

      Una altre fet sorprenent que destaca Martí Gironell és el poc racisme i el sentiment de tolerància compartit per tots els hindús. No s'ofenen per la immigració o el turisme; tot el contrari. Quan veuen turistes els reben amb una extraordinària simpatia com si aquests fossin els seus salvadors. Hi ha un moment del llibre molt emotiu, quan l'autor comença el seu segon viatge, entra en el taxi d'un amic seu hindú i sent una cançó d' Els Pets: un món, dues classes de persones. La cançó diu: tan se val si som rics o pobres, tan se val d'on venim que som tots iguals. I així de cert és i més experimentant-ho en un taxi en mig de Bombai escoltant rock català. Ells ho tenen molt clar; no tenen por a lu desconegut. De fet, no tenen por a gairebé res a part de l'absència de salut general.

      Però els hindús tenen alguna cosa que els dona pacifitat i tranquil·litat: la religió: la creença amb el seu Deu més important, Shiva. Aquest fet fa que visquin amb en espiritualitat que els desconnecta de la crua realitat i els hi fa endinsar-se en un món que únicament coneixen ells; però que els hi dona felicitat.

      És ben clar que la seva religió no considera aquesta vida com un patiment per arribar a una vida eterna molt més satisfactòria sinó que intenten viure plenament fent bondat per reencarnar-se en alguna vida millor per arribar, finalment, a la purificació. Potser és això que els motiva i els incentiva per ser millors persones gaudint i suportant de la millor manera les seves precàries condicions.

      Des del meu punt de vista, i afegint un apunt a la visió de Martí Gironell, crec que la felicitat dels hindús és deguda, en part, a que no han conegut una societat capitalista i consumista; és a dir, mai han estat condemnats a la necessitat de voler sempre més (valor típic de les societats dels països desenvolupats). I com que no han vist res més del seu voltant, no troben a faltar una vida millor. Algú va dir “ no és més ric el que més te, sinó el que menys necessita”. I comparant la Índia amb les societats europees o nord-americanes ho podem exemplificar clarissimament. Només cal valorar els somriures de la gent hindú i la escassetat dels valors i del apreci cap al voltant dels països més rics.

La ressaca del 28-N al partit socialista

      El partit socialista català està vivint un dels pitjors moments de la seva història i encara no han esbrinat la causa. Després de les declaracions de José Montilla davant d'una directa notícia de Josep Cuní als matins de TV3 va quedar molt clar que no era el millor president del govern que havia tingut Catalunya. Montilla va recalcar que li havia faltat “mà dura” i que no havia pres mesures en situacions requerides com al incident d'Horta de Sant Joan. No obstant això, han hagut forces distorsions dins del partit en els seus anys al poder:

      En primer lloc, s'ha desvinculat totalment de la seva ideologia perdent-se en un univers sense cap tipus de posicionament sobre la independència de Catalunya i el concert econòmic. Els catalans i catalanes demanen a crits la rebaixa d'impostos excessiva com ara l'import de successions. Però no s'ha fet res al respecte. En segon lloc, la diversitat d'opinions dins del tripartit: un govern i moltes direccions. I en tercer lloc, la poca imposició de Montilla davant de José Luis Rodríguez Zapatero.

      Però després de fer una anàlisis totalment destructiu del govern durant els quatre últims anys a Catalunya, s'han vist els resultats i el partit s'ha vist totalment afectat. Sabent algunes de les causes, ja han pres mesures com la dimissió automàtica del expresident ja que creu que es consideraria un obstacle pel partit sent cap de l'oposició. Han posat al capdamunt una persona amb més iniciativa, amb més empenta: Joaquim Nadal

      El fet inèdit arriba avui quan Montilla torna a sortir a la premsa culpant a diferents persones del seu fracaç. Explica que Convergència i Unió s'ha dedicat únicament a ilegitimar i desaprovar les seves decisions i s'ha sentit “sense cap tipus de recolzament” per part de l'oposició. També culpa a Zapatero per la retallada de l'Estatut i la poca consideració cap a Catalunya. I per finalitzar, acusa als seus “excompanys de poder”, Esquerra Republicana de Catalunya i a Iniciativa per Catalunya els Verds, per imposar la seva ideologia resolent únicament, problemes particulars oblidant el benestar dels ciutadans catalans.

      És cert que ser president del govern català en temps de crisi és una tasca realment complicada, però el senyor Montilla ha estat en el poder com una figura representativa; com un peó sense moviment. Encara que, si observem detalladament la situació, l'únic culpable és el propi partit per haver tingut confiança en una persona com tal. El Partit Socialista Català sempre ha tingut les idees molt clares, dirigit al capdamunt per membres amb empenta; i resulta ridícul el moment el qual estan atraveçant. Ara, tot serà qüestió de reconstruir el partit intentant, sobretot, que la crisi afecti el menys possible al Partido Socialista Obrero Español ja que la seva funció al 2012 és ben clara: fer front a la dreta.

Una lluita desapercebuda

     A l'actualitat els ciutadans vivim rodejats d'esport: a les notícies, com a activitat social, com a ajuda per perdre pes... però realment les persones no són conscients del que representa l'alt rendiment esportiu.

     L'esport de competició professional resulta molt més complexe del que sembla a simple vista. No es tracta de competir i guanyar mentre se surt a la televisió rebent fortunes. Més enllà del que ens ensenyen els mitjans de comunicació, més enllà dels esports “típics” com són el futbol o la formula 1 trobem un univers d'esports més minoritaris i menys valorats però practicats amb molt sacrifici. Un sacrifici dut a terme per esportistes que, a part d'això, també s'han de desenvolupar com a persones formant-se portant una vida acadèmica o laboral com la resta dels ciutadans. Resulta complicat ser el millor en tot tenint tantes coses a fer i més amb l'ambició compartida entre aquests.

    Una persona submergida en aquest món està destinada a fluir en una rutina protagonitzada per l'esgotament físic; aquest causat del compromís individual per arribar als propis objectius. Els esportistes han de saber entrenar, aparentment resulta fàcil, i a part, competir. Donar el 100% en cada ocasió requerida no resulta tan senzill i menys sota pressió d'aquells qui demanen un objectiu per assistir a algun campionat internacional. No només això si no que, generalitzant, l'esport no és únicament un esport, sinó un estil de vida. Això comporta una existència protagonitza per una lluita continua per sobreviure sent els millors; deixant enrera els obstacles per molt destructors que siguin i mirar endavant amb confiança i constància. Al cap i a la fi, serien el dos termes que duen al èxit. “L'aigua no forada la pedra per la seva força, sinó per la seva constància”.

    La majoria de persones que no tenen res a veure en aquest àmbit, no poden entendre el per que llevar-se abans de les sis del matí, el per que no es pot assistir a totes les festes per un horari tan estricte, el per que tantes ganes de descansar quan hi ha un moment lliure...

    No és senzill d'explicar. Les persones que viuen per l'esport han crescut així, tenint un concepte de la vida totalment diferent. Saben molt clar el que volen i la majoria son molt pràctics i sintètics: mesuren l'ambició del seu objectiu i el camí que han de traçar per arribar-hi. A partir d'aquí, actuen d'una manera o d'una altre.

     Però per parlar d'esport i les seves raons podríem omplir milers de llibres. No obstant això, queda resumit com l'estil de vida que vol dur una persona submergida en aquest món, ple d'obstacles i de superació personal, de fracassos i d'èxits, de viatges emocionants, de lluita en grup i sobretot d'instants de felicitat.

Entrega del premi Nobel de la Pau a una cadira buida

Liu Xiaobo ha merescut el premi Nobel de la Pau des d' Oslo sense poder assistir-hi donada la condemna d'onze anys que està complint. Tampoc ha hagut substitut ja que les autoritats xineses han prohibit aquesta assistència a l'acte. Però el govern xinès ha anat molt més enllà: ha censurat per tot el país qualsevol tipus d'informació dels premis. És a dir, la cerimònia d'avui ha estat una noticia inexistent pels ciutadans d'aquest país.

La cadira buida de Liu Xiaobo entre els membres del comité del Nobel de la Pau, avui a Oslo.

Xina està enfrontada amb Liu Xiaobo des dels seus inicis per ser un defensor rebel dels drets humans i qüestionar les decisions de l'autoritat.

Liu Xiaobo

Liu Xiaobo és un intel·lectual xinès i activista dels drets humans des de que es va doctorar en literatura i va començar a escriure revelant-se contra l'estat. La seva vida ha  estat protagonitzada per la continua reivindicació de la llibertat absoluta encara que ell s'ha vist afectat per restricció de la capacitat d'expressió. Ha estat protagonista de molts fets clamats pel canvi a Xina però els més importants són la vaga de fam a Tainamen i la publicació del article 08.

La vaga de fam es va duu a terme al 1989 quan Liu Xiaobo era professor a la universitat de Pequín i va iniciar aquesta vaga per tal de desautoritzar la dictadura i donar importància a la lluita de classes. Va incitar a milions d'estudiants perquè s'unissis a la vaga encara que, la repressió militar fou molt dura. La plaça de Tianamen es va convertir en un bany de sang omplert de víctimes innocents. Xiaobo va ser condemnat durant vint mesos a la presó. Aquests fets van canviar totalment la seva vida i el deu destí ja que no podia exercir de professor i es va dedicar escriure. Les seves obres van ser més de nou-cents articles i onze llibres, la majoria censurats. Això el va portar de nou a la presó:

L'article 08 va ser una carta la qual demanava al govern que actués amb nous ideals i que donés més llibertat política al poble xinès. Tot això ho feia clamant l'imposició d'una república federal. Aquest fet el va portar a la condemna actual, una condemna d'onze anys de presó, una condemna injusta ja que l'ordenament jurídic xinès exposa el dret d'expressió; per tant, no hi havia conflicte ni motiu per encarcelar-lo.

Amb totes aquestes accions Xina ha aconseguit avui ser el centre de totes les crítiques però sobretot, el més important, el protagonisme de Liu Xiaobo arreu del món sent un símbol de lluita pels drets humans dels ciutadans xinesos. Aquest personatge s'ha imposat davant de l'autoritat totalitària, l'ha qüestionat i l'ha insultat promovent noves solucions. Tot això li ha costat onze anys de presó però avui, per fi, s'ha vist reconegut la seva continua lluita per fer de la Xina un país millor.

***

        A la vida, la majoria de persones sempre tenim molt clar que volem perseguir els nostres objectius. La majoria són ambiciosos perquè ens han ensenyat a somiar alt, ja que el conformisme només és un sinònim de covardia. Però que, un entre molts dels camins més difícils que s'ha de traçar és la confiança en un mateix i la constància del treball per anar ascendint esglaó a esglaó en la nostra pròpia escala de la vida, on hi ha aquesta persecució dels nostres objectius i sobretot dels nostres somnis.

       No osbtant això, quan aquests somnis es tergiversen i de cop i volta, es tornen borrosos mesclant-se amb la monòtona rutina de sempre ens sentim perduts, sense saber per on continuar; quan notem que no podem pujar més esglaons d'aquesta escala perquè creiem que aquell és el nostre límit i ens vam equivocar posant-nos una cita tan amunt; quan el cansament no ens deixa veure amb claredat tot allò que havíem somiat; quan no trobem la resposta correcta ni la direcció adequada... Que se suposa que hem de fer?

Vivim en un món ple de estereotips on pràcticament és la societat qui ens defineix la nostra personalitat, encara que a vegades ens neguem a acceptar-ho.

         Però l'ésser humà, per naturalesa, realment és un ésser lluitador o un fracassat? A vegades, únicament crec que ens imposem nosaltres mateixos aquests objectius per tenir alguna cosa amb que somiar i escapar-nos de l'angoixant rutina i per tal de donar-li un sentit a la vida. Serien una mena de recompensa imaginaria per tot el treball realitzat. Però que, les persones només sabem arrossegar-nos cap els camins que ens ha portat la mateixa vida. I llavors, donada aquesta situació en que si vida és tan pobre com la meva pessimista visió, quina és la solució? Per tant, la gran pregunta és: Aquesta vida té algun sentit?